Morat
2024-10-26 Quan uns es recuperaven, els Troians van començar a davallar. El Morat es va enfonsar en poques hores: el vam ingressar a l’hospital perquè, tot i parar els vòmits i hidratar-lo cada poca estona, no mantenia la temperatura que seguia baixant. Van intentar estabilitzar-lo, però es va quedar sense defenses i no va superar la nit. Ell va marxar i em va deixar trencada.
Vaig veure’ls néixer, vaig tallar el cordó umbilical de dos dels petits perquè la Troia no ho feia i s’ofegaven, he estat cada dia amb ells; han crescut, hem jugat, ens hem mimat, han menjat un munt de llaunetes bones i semblava que tot anava bé fins que la mare va patir una gran baixada de defenses, anèmia i diarrea. La situació va afectar els petits que amb medicació van anar millorant i després van seguir creixent feliços.
Fa uns dies la Troia va tornar a impedir que alletessin, menjaven menys, començaven amb diarrees i el Morat amb els vòmits. Vam seguir totes les indicacions dels veterinaris però no millorava. Els germans també van començar amb els mateixos símptomes en diferents graus. Les proves que vam fer a la mare no van concloure res, però creiem que es va activar algun virus que els ha afectat molt més a ells per ser petits i tenir poquetes defenses, o han patit una combinació de diferents factors. Els quatre germans segueixen lluitant per sobreviure, i aquí seguim sense dormir fins que remuntin.
Ja no queda prou teixit per recosir-me el cor. Tinc experiència, recursos apresos i consell veterinari constant, però és impossible acostumar-se a aquest dolor, el sentiment de culpa atrapa. Caure a tanta velocitat sense signes clars fins que el problema és massa greu, sense saber què es podia haver fet diferent… el Morat deixa un buit dolorós immens. Només em queda la certesa que he donat tot el que tinc i tot el que puc per ell. Gràcies a tots els que m’acompanyeu i enteneu aquest difícil camí. Continuaré lluitant pels que encara em necessiten.
Descansa en pau, Morat, és massa injust no poder veure’t créixer. Ens retrovarem!
