Dash
2025-01-28 El Dash és un gosset que va renéixer. Va arribar a les nostres vides l’abril de 2021, amb uns deu anys i en un estat deplorable. Mai hauríem imaginat que aquell gosset tan maltractat, amb l’ànima trencada, passaria a ser un membre tan important de la nostra família. Qui el va trobar ens va dir que l’adoptaria quan es recuperés, però com passa sempre, no el van adoptar, tampoc es van interessar mai més per ell, ni molt menys fer cap donació per ajudar amb les seves despeses.
Se li marcaven tots els ossos, portava una corda al coll i tenia un tumor enorme en un testicle perquè no estava esterilitzat. També tenia l’ànima trencada. Era actiu i aparentment feliç, però si aixecàvem la mà sense voler, s’espantava, com si l’haguessin pegat. Tampoc s’atrevia a menjar davant nostre i tenia les dents desgastades de rossegar pedra. Caminava en cercles sense parar, com si hagués viscut sempre lligat.
RECUPERACIÓ
El primer va ser guanyar-nos la seva confiança i fer-lo sentir segur. Després, vam aconseguir que mengés correctament i guanyés pes. A mesura que es recuperava vam fer proves mèdiques: tenia la pròstata en molt mal estat per no haver-lo esterilitzat de jove. El vam operar per treure el tumor, es va recuperar bé, però més endavant li va costar molt fer les seves necessitats. Les proves van revelar que tenia un altre tumor, ara a la pròstata, que li pressionava els conductes. Va haver de passar per una nova operació més complexa amb especialistes, recuperació, antibiòtics i revisions constants.
Amb el temps es va enfortir, es va posar més guapot. Va arribar al pes ideal, el pèl li brillava molt més i es va convertir en un gosset segur i feliç. Algunes persones ens havien preguntat fins i tot si era un cadell. Per fi havia arribat el moment de buscar-li una família.


OPORTUNITAT I RECAIGUDA
El Dash va ser adoptat, però al cap de poc temps el van retornar per causes alienes a ell. Seguien passant els mesos, i el Dash no trobava una família de veritat. Mentrestant, la vellesa avançava a molta velocitat. Empitjorava de la vista i l’oïda, les articulacions començaven a fallar i tenia més dificultat al moure’s.
A vegades, també es desorientava, a pesar de la seva força interior. Van tornar les conductes repetitives: caminar en cercles sense parar, fer pipí o caca i seguir caminant per sobre. Tot i això, encara era feliç. Coneixia la casa, els seus companys i el jardí. Encara saltava, encara somreia, disfrutava amb les llaunetes (especialment si les podia robar als gats). Les últimes setmanes havia empitjorat i ja havíem assimilat que qualsevol dia podia ser l’últim, però volíem esperar el moment just, quan el seu cos digués prou, o perdés la qualitat de vida.
EL DIA QUE TOT VA CANVIAR
Dimarts vam fer una cosa excepcional: anar a un dinar familiar. No ens podem permetre allunyar-nos massa hores dels animals, per això no fem mai res i gairebé mai veiem la família, però ens van insistir i, per una vegada, vam allargar-ho una mica més.
Quan vam tornar, el paradís que havíem deixat s’havia convertit en un escenari de terror. Mai abans havíem vist cap senyal d’alerta entre ells, res que ens fes pensar que podia passar alguna cosa, ni la més mínima. Sempre s’havien portat bé, dormien i jugaven junts, es posaven contents quan feia estona que no es veien. Però aquell dia, sense previ avís, l’altre gos que tenim adoptat, el Harvey, va fer diverses ferides molt greus al Dash. No sabem què va passar, no ho podem entendre, però el seu cos ja no podia resistir més coses. La veterinària ens va dir que no podíem fer res més per ell i vam decidir adormir-lo.
NO MEREIXIA AQUEST FINAL.
Estem destrossats. No hem lluitat tant per ell durant anys i especialement els últims mesos per acabar així, no és just. Sabem que va ser un accident i que hauríem fet el que fos per evitar-ho, però segueix sent inexplicable i la culpa i el dolor ens pesen igualment. Necessitem temps per superar-ho, especialment per recordar per què val la pena despertar-se cada matí.
Descansa en pau, Dash! Que puguis saltar i córrer allà on siguis, sense dolor. Espera’ns que ens retrobarem. Potser aviat.
