Ria
2023-05-18 Aquest és el post que no volia fer. Encara no m'ho crec i segueixo amb el cor trencat en mil bocins que se'm claven molt endins. Vaig deixar ingressades dues boletes, però avui tornaré a casa només amb una d'elles. La Ria no ha sigut prou forta per superar els problemes que ha tingut. Un dia està mamant superbé, guanyant pes, ronronejant, fent els seus sorollets de plaer com si digués "mare, sé que estàs aquí cuidant-me", mirant el món amb uns ulls superrodons i ben oberts, i l'endemà ja no hi és. No hi ha ànima humana que ho entengui i ho suporti.. quinze dies de lluita, de gaudir d'una força espectacular que semblava que podia guanyar qualsevol guerra. Germanetes unides, mossegadetes i primeres batalletes entre elles. Dies sense dormir per aixecar-me al primer mini "miau" per si necessiten qualsevol cosa. I ara ja no hi és.
Tinc el cor destrossat i no em surten les paraules, senzillament no m'ho crec i per això em costa despedir-me d'ella. Penso que quan vagi a l’hospoital me les tornaran totes dues. La Roca està reaccionant bé a l'antibiòtic i a poc a poc s'ha anat estabilitzant.
Ria, petita, si realment ja no hi ets, et trobaré molt a faltar, no pots imaginar tot el que transmetien els teus poc més de 200 gramets d’emocions condensades. Vola molt alt i espera'm per alguna banda allà on vagis, que ja tinc ganes de retrobar-nos.
Aquest any costarà molt remuntar l’ànim, amb tantes desgràcies seguides i tanta impotència. Necessitarem ajuda.
